vénen temps de resistència

La Montse Ros, l'Àlex Castillo i la Rosa Cañadell ens van donar una bona visió de conjunt de la LOMCE/LOMQE, Llei Orgànica de Millora de la Qualitat a l'Educació. I el panorama que van dibuixar és absolutament desolador. Ens trobem al davant d'una llei que forma part d'un projecte polític ampli de privatització dels serveis públics en general, amb regulació des continguts de l'educació i desregulació de la seva gestió. Un projecte que compta amb el recolzament d'una majoria parlamentària al Congrés però que es fonamenta en mentides i des del punt de vista de l'educació en particular no té cap mena de base científica. Les propostes de la LOMQE (perquè hem de recordar que, afortunadament, encara és només un projecte de llei) són ideològicament reaccionàries i recorden, irremissiblement, a l'Espanya predemocràtica.

La Montse Ros ens va posar en context: la llei Wert no és un acudit del ministre. El marc en el que es desenvolupa inclou també la pujada de taxes i la reducció de pressupostos a les universitats públiques, la proliferació d'universitats privades, la llei de reforma i sostenibilitat de l'administració, que treu competències als ajuntaments, la llei de reforma laboral, que retalla els drets dels treballadors i les contínues retallades de drets a la funció pública.

Tal com ens va explicar la Montse, el govern justifica el projecte de la llei de l'educació amb afirmacions falses, com ara que el nostre sistema educatiu és un desastre o que l'atenció que l'actual sistema presta a l'equitat és un factor limitant de l'excel·lència, una afirmació que va contra el concepte científic d'intel·ligència. El nostre sistema educatiu dona uns resultats inferiors als de la mitjana de la Unió Europea, però està al nivell del de Noruega, un país que hi destina el doble de recursos que el nostre. És, de fet, un dels millors d'Europa en termes d'eficiència (obté bons resultats per als recursos que s'hi destinen).

L'Àlex Castillo va insistir en aquesta línia: la LOMQE no té en compte cap criteri científic, no parteix d'una valoració seriosa del sistema educatiu existent. En lloc d'això, incideix en una sèrie de criteris arbitràriament polítics que recorden el nacionalcatolicisme més caspós, amb mencions reiterades i innecessàries del nom Espanya. Però tampoc no hem de pensar que per aquesta raó són criteris exclusius de l'espanyolisme més ranci. La llei de l'educació de Catalunya també es fonamenta en el mateix discurs conservador que la LOMQE. Són lleis que no solucionen problemes com ara la manca d'eficàcia de la repetició de curs, que indueixen a la separació dels alumnes per classes socials i que releguen les famílies al paper de mers usuaris o clients d'un servei en lloc de permetre'ls ocupar el lloc de plena participació que els correspon.

Finalment, la Rosa Cañadell ens va explicar els detalls de la LOMQE més preocupants per a l'educació pública. En primer lloc, els criteris en què es basa poden inscriure's en una tendència d'abast mundial de canvi de paradigma de l'educació pública. Un canvi en tres línies:

• Fer que l'educació sigui un negoci, perquè cal un substitut de l'especulació immobiliària. Es prioritza l'educació privada i s'intenta ofegar l'escola pública tant com es pot.
• Orientació dels continguts de l'educació a les demandes de les empreses, promovent la mà d'obra barata i fomentant els valors de la competitivitat. Crida l'atenció en aquest sentit que s'introdueix a 4rt d'ESO l'ensenyament del funcionament del sistema financer amb la finalitat de formar ciutadans menys vulnerables a l'estafa (una qüestió que ja va aparéixer a la xerrada d'ahir). Amb l'agreujant, des del punt de vista social, de què aquesta formació la impartiran professionals procedents de la banca.
• Gestió dels centres públics similar a la dels privats, amb una participació de les famílies molt limitada i grans poders per als directors; una porta oberta a l'arbitrarietat de criteris de gestió i de contractació.

Pel que fa als punts més negatius de la LOMQE, cal destacar:

• Augmenten els períodes dels concerts amb escoles privades fins a sis anys. Això vol dir que les revisions del finançament (que previsiblement seran a la baixa) incidiran en l'escola pública, que es veu sotmesa a pressupostos anuals.
• Augmenten les taxes.
• S'estableix un sistema de filtres (cribas, en castellà) al llarg de tota la trajectòria educativa de cada alumne que propicien la sortida del circuit i dificulten que s'hi pugui tornar a entrar. Revàlida després de l'ESO, revàlida després del batxillerat i examen d'ingrés a la universitat. Tots ells elements de control que ens condueixen a un sistema centralista i alhora segregador de l'educació.
• S'estableix un sistema de finançament dels centres basat en els resultats acadèmics que aconsegueixen, sistema que propicia l'aparició d'espirals de degradació. Un centre amb mals resultats obtindrà poc finançament, el que farà que tingui menys recursos i per tant obtingui resultats encara pitjors el següent curs, cosa que farà que tingui encara menys recursos.
• El sistema d'assignatures troncals reforça les assignatures instrumentals i redueix la dedicació a les assignatures relacionades amb les humanitats i, per tant, amb la cultura, el pensament i la creativitat. Cosa que va en la línia de produir mà d'obra.
• Introdueix un sistema de gestió gens democràtic, en el que la participació de les famílies és mínima i en el que totes les decisions depenen del director, cosa que fàcilment pot derivar en una desregulació laboral.
• Ataca innecessàriament el sistema d'immersió lingüística de Catalunya. Un model de demostrada eficàcia per a la cohesió social i que la societat catalana accepta amb una aclaparadora majoria.
• És ideològicament reaccionària i pedagògicament retrògrada. Elimina les assignatures d'ètica i educació per a la ciutadania i reintrodueix la religió, minvant les assignatures que fomenten el pensament. Enalteix els valors de l'esforç i l'autoritat.

En definitiva, vénen temps de resistència, en els que caldrà que treballem molt intensament si volem revertir la situació actual i aturar la llei i les retallades. Correspon a l'estat garantir una educació pública de qualitat perquè l'escola és un dret universal. No hem de permetre que es destrueixi el model d'escola que s'ha construït amb l'esforç dels darrers anys que és motor de la igualtat d'oportunitats socials. I no hem d'escatimar esforços en la lluita; no hem de fer cas a la consellera Rigau quan ens diu que no impliquem els infants en el conflicte, perquè hi estan de totes maneres.

La xerrada va poder acabar, malgrat que el paisatge és ombrívol, amb bones notícies. Ahir mateix es va saber que el Consell d'Estat havia emès un dictàment en què defensa mantenir l'assignatura d'educació per a la ciutadania i rebutja que el govern hagi de pagar l'escolarització en castellà a qui ho demani, avalant la validesa del model d'immersió lingüística. I, el que sens dubte és una bona notícia, la solidaritat, la participació i les iniciatives com #encantsenlluita són cada cop més nombroses.

Fotografies de Clara Bar Bäl @clarabarm. Text de Joan Quílez.