una societat es fonamenta en les identitats de les persones

La xerrada de divendres del Jordi Mateu va enriquir substancialment el debat que estem propiciant a #encantsenlluita. El Jordi ens va proposar un plantejament per a l'educació dels nostres fills allunyat de la dicotomia públic-privat que tant ha aparegut aquests dies.

La xerrada va començar amb una breu explicació sobre les motivacions pedagògiques que van impulsar en Jordi Mateu, i la seva parella, a la fundació del CRAEV, el Centre de Recerca i Assessorament d'Educació Viva. En Jordi ha estat professor durant 12 anys (en escola pública i en escola privada) i assessor dels departaments d'educació i ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Vinculat a escoles alternatives i a la XELL, Xarxa d'Educació Lliure, al llarg de la seva trajectòria tant professional com personal (en l'educació dels seus fills) ha pogut observar que, si bé està d'acord amb què l'estat ha de garantir l'educació, el debat públic-privat no és important per ell. Els punts claus de la seva argumentació (per cert, valuosos en sí mateixos al marge del que aporten al debat públic-privat) serien els següents:

• Des de la política i els agents socials, el debat sobre l'educació parteix de la defensa d'un determinat model de societat. La dreta defensa que la societat necessita persones emprenedores, competitives, amb molts coneixements i capacitat d'esforç. I l'esquerra defensa que la societat el que necessita són persones més solidàries i cooperatives i amb ideals socials. Però en ambdós casos s'està apostant per un model de societat.
• Els sistemes educatius orientats a la consecució intencionada d'un determinat model social, sigui quin sigui aquest, resulten en qualsevol cas en escoles en que els nens passen la major part del temps asseguts i rebent ordres d'acord a uns objectius prefixats pels adults. I això és el que passa a la majoria de les escoles amb independència de què siguin públiques o privades.
• Una societat es fonamenta en les identitats de les persones. I la societat actual, social i econòmicament injusta i lesiva amb el medi ambient, es fonamenta en unes identitats incapaces d'estar en contacte amb el propi desig i d'estimar realment els altres (perquè, per exemple, dir a l'altre què ha de fer - encara que l'altre sigui un nen - no és estimar-lo).
• El sistema educatiu imperant (ja sigui de tendència conservadora o progressista, públic o privat), amb un dia a dia marcat per l'homogeneïtzació, la fragmentació curricular i la jerarquia en la transmissió del coneixement, promou un tipus de persona que sustenta l'actual model social econòmic precisament amb les seves accions quotidianes, que no són sinó el resultat del dia a dia de l'educació que van rebre aquestes persones quan eren nens. I tot això funciona al marge de quins siguin els continguts que imparteixin les escoles. Més enllà de la influència en la comunicació i la política dels lobbys de poder, que certament només vetllen pels seus propis interessos econòmics, el que realment perpetua el model de societat actual és un sistema educatiu fonamentat en dirigir als nens cap a una sèrie d'objectius prefixats i al marge de les necessitats de la infància. Un sistema que produeix individus mancats d'autoestima, amb moltes pors i, per tant, manipulables.
• Quan parlem d'educació i aprenentatge no podem quedar-nos en l'escolarització. Són termes que sovint es confonen, però el que realment importa és l'educació i la simple escolarització obligatòria no la garanteix. L'aprenentatge es produeix si el nen està ben cuidat i en un entorn agradable i això no té perquè succeir només en una escola.
• Les identitats de les persones no són sinó el resultat de les vivències de la infància. Nens que se sentin estimats, vinculats i respectats en un entorn agradable en el que puguin desenvolupar les seves potencialitats creixeran com a persones amb capacitat crítica i sensibles al dolor de l'altre. S'hauran construït a sí mateixos i viuran de la manera que la pròpia vida els porti a viure sense oprimir ningú.
• El punt de partida de l'educació, per tant, haurien de ser les necessitats dels infants. Es tractaria de posar l'atenció en què necessiten per estar bé, per no perdre l'alegria de viure i la confiança, i respectar-ho.

Conseqüentment amb tot això, l'objectiu de l'educació viva no és construir un model social sinó posar l'atenció, sobretot, en com ens relacionem els adults amb els nens. No sabem quin model de societat resultaria de l'educació viva, però sens dubte no estaria marcat per l'opressió i el dolor com n'està la societat en què vivim. El model social no pot ser previ a entendre l'ésser humà. D'aquestes idees també se'n deriva un concepte d'educació de qualitat molt diferent del que és l'habitual. I és que l'obstacle més gran per a l'existència de més escoles com la dels Encants és la mirada de la majoria de la societat sobre què és la infància, com aprenen els nens, en què consisteix l'educació i quin és el rol dels adults en aquesta.

En el nivell de les estructures socials, ser conseqüents amb aquestes idees es tradueix en quatre propostes que són les que afavoreixen des del CRAEV:

• Legalització de l'educació en l'àmbit familiar. Un dret reconegut a la majoria de paisos europeus que implica que l'estat deixi d'imposar l'escolarització però no vol dir que hagi de deixar de vetllar per l'educació.
• Permetre la creació d'escoles unitàries privades. Les escoles unitàries (en les que conviuen els nens de diferents edats a la mateixa aula) públiques són comunes, en zones de baixa densitat demogràfica. En canvi, no es permet que se'n constitueixin de privades, cosa que facilitaria l'exercici del dret dels pares a apostar per un model educatiu singular. Actualment, si un grup de pares volgués fundar una escola privada, per poder impulsar des d'ella el seu propi projecte educatiu, només ho podria fer amb una gran inversió econòmica, perquè la llei no permet que funcioni amb un grup reduït d'alumnes (serà una manera que té el poder econòmic, a través de l'estat, d'exercir el seu control també sobre les escoles privades?).
• Deixar que les escoles públiques puguin desenvolupar projectes educatius singulars més enllà dels primers anys. L'equip directiu d'una escola només pot seleccionar el professorat durant els primers anys de funcionament. Més enllà d'aquests primers anys no pot imposar criteris docents per a admetre o no a nous professors, de manera que els seus projectes educatius acaben diluint-se. Això ja va passar en el seu moment amb les escoles del CEPEPC que van optar per passar a ser de titularitat pública.
• Permetre l'existència d'escoles públiques cooperatives, en les quals les famílies puguin participar de les decisions educatives. Només així, sent del poble, podria anomenar-se pública, amb propietat, una escola. Perquè una escola que segueix les directrius del govern i no escolta les famílies és una escola estatal, però no és pública.

En resum, es tractaria de respectar diferents formes d'orientar l'educació dels fills protegint els projectes singulars d'educació que ja existeixen i reconeixent que la custòdia dels fills correspon a la família i per tant també la família ha de poder decidir la seva educació. Un sistema per al qual la llei només hauria d'establir els límits del que no es pot fer en l'àmbit de l'educació. Uns límits en els que s'hauria de posar d'acord la societat però que, de fet, són els drets de la infància i estan ja ben establerts per la psicologia, com ara no permetre que es pegui als nens.

Seria, a tot això, un sistema que exclouria la participació d'alguns nens i alguns professors en determinats projectes educatius, però que no es pretén que sigui una exclusió econòmica sinó basada en raons de manteniment del projecte educatiu.

Tota una visió de l'educació més vinculada a les actituds, a la psicologia i a la biologia de l'ésser humà que als models de societat i a principis com ara la igualtat. Fonamentada en el respecte i allunyada de l'enfrontament i la lluita entre idees oposades de com volem que sigui la societat. Paraules per a la reflexió que no podem deixar de tenir en compte en el plantejament de les nostres reivindicacions.

Fotografies d'Albert Armengol. Text de Joan Quílez.