El nombre d'assistents a la trobada va ser més aviat reduït, cosa que va marcar en part el debat després que aquesta qüestió sortís a la conversa. Es va posar en qüestió el grau de compromís de la societat amb els seus propis drets. En aquest sentit, Marcos ens va transmetre un missatge d'esperança: no podem tenir pressa per millorar. Hem de confiar en els nostres fills com a vehicle de la lluita pels drets socials. Perquè la situació actual no és una crisi passatgera sinó l'evolució d'un sistema que, amb poques excepcions, sempre ha servit per perpetuar els privilegis de qui ja posseeix diners des d'un bon començament (perquè els ha heretat, per exemple). Un sistema que mai ha deixat d'incrementar les diferències econòmiques entre els que més tenen i els que menys. En aquest sentit, les dades parlen per sí soles, podem afegir.
Forma part del propi sistema fer creure als qui menys tenen que el sistema és just, i qualsevol de nosaltres es pot veure traït per sí mateix en aquest sentit. En conseqüència, només millorarem aquesta situació si fem un canvi de paradigma, i això no es pot fer d'un dia per l'altre. És un treball que ha de durar anys i del qual difícilment en veurem els resultats ningú dels qui ahir estàvem participant en el debat; amb sort ho faran els nostres fills.
Finalitzada la xerrada, alguns dels integrants de les comissions vam poder intercaviar algunes paraules més amb en Marcos. El canvi tampoc no vindrà sol, ens va advertir. En cada un dels nostres fills hi ha potencialment moltes persones. En el petit Roc - nascut fa escassos mesos - hi ha molts Rocs. I només si som capaços d'educar-lo donant-li la llibertat de ser plenament ell mateix haurem sembrat la llavor d'un món millor i més just.
Text de Joan Quílez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada