En la majoria de les qüestions, el debat es va caracteritzar pel consens dels participants. D'altra banda, el seguiment dels blocs de debat plantejat va ser desigual, amb algunes intervencions que van tractar temes del bloc anterior o següent al que s'estava tractant en cada moment. Aquí trobareu comentada cada idea en el bloc que conceptualment li correspon.
Primer bloc. La dimensió social de l'educació pública
Què vol dir educació pública? # Quin paper té l'educació pública a la societat? # Què vol dir qualitat a l'educació pública? # Perquè hem de defensar l'actual model d'immersió lingüística a Catalunya?Del primer bloc en van sortir les següents idees:
- Caldria trobar un marc legal per a l'educació acceptat per tothom. Amb cada canvi de govern canvien els criteris per a l'ensenyament i amb això es destrueixen molts projectes educatius.
- L'escola pública és aquella que la comunitat està disposada a defensar com a pròpia. Aquesta és una idea que Joan Subirats va explicar en dues ocasions i que va fer extensiva a tots els serveis públics. Durant molts anys hem delegat la responsabilitat d'alló públic en les institucions, perquè semblava que ja estava tot resolt i n'hi havia prou amb pagar impostos i votar. Actualment, però, amb les institucions capturades per poders externs, no podem identificar públic amb institucional. En aquest marc, públic és allò que una comunitat està disposada a defensar com a propi i comú perquè ho veu com a important per a la societat.
Però l'escola pública ha de ser també la que és per a tothom, la que està al marge de les diferències socials, la que fomenta la participació de les famílies i la que les famílies poden sentir com a pròpia. I la que ha de fomentar la cooperació i el valor d'alló col·lectiu. - Qualitat en l'educació és donar a la persona (infant o adolescent) una preparació per a que trobi un lloc a la societat adient amb la seva forma de ser i viure. En l'àmbit universitari la qualitat passa per utilitzar mètodes d'ensenyament posats al dia i perquè existeixi un vincle entre universitat i carrer.
- Hem de defensar la immersió lingüística per una evidència que defensen els sociolingüistes: els infants catalanoparlants aprenen la llengua catalana per immersió social però no succeeix el mateix amb els infants castellanoparlants i el català. Hi ha una realitat sociològica que dificulta que els infants castellanoparlants accedeixin a la comprensió del català i cal posar-hi remei.
Segon bloc. La comunitat educativa
Quins són els actors i quin rol han de tenir? # Com donar més protagonisme als nens i als joves?En el segon bloc, el debat va versar sobre les següents idees:
- Els protagonistes de l'educació haurien de ser els infants i els joves. Això, que es pot dir que és així tant en les escoles bressol com en l'educació infantil i primària des de fa temps, està lluny de ser cert en l'educació secundària. En la mesura que una persona pot ser responsable d'allò que fa, se li hauria de donar la llibertat de decidir al respecte. I, per tant, al menys els alumnes d'un institut haurien de poder participar de les decisions sobre què aprendre, plantejant les seves pròpies inquietuds en aquest sentit. Però el funcionament d'un institut no és en absolut democràtic i als alumnes no se'ls demana l'opinió ni se'ls permet participar en les decisions.
- Docents i famílies tenen també un paper molt important en el projecte educatiu. En aquest sentit, preocupa el projecte de la LOMCE, perquè pretén diluir el marge de decisió del consell escolar i assimila interessadament l'autonomia dels centres amb l'autoritat del director.
- L'objectiu de l'educació ha de ser donar a l'infant o al jove eines per a què pugui créixer i ser autònom. I això, que no es correspon amb el model d'escola imperant, és vàlid per a tots els nivells, des de l'escola bressol fins a la formació universitària. En l'educació infantil, primària i secundària aquest objectiu equival ben bé a la formació de l'infant o el jove com a persona. El més important és què aprengui a ser feliç. D'aquestes idees es deriva que la transmissió de coneixements no hauria de ser la prioritat en cap procés educatiu o d'ensenyament. Com no ho hauria de ser preparar l'infant o el jove per a la societat, perquè ja en formen part. I en el cas de l'educació secundària això vol dir que no és vàlid el model imperant que planteja l'educació de l'adolescent en clau laboral. Els coneixements no només són secundaris sinó que a dia d'avui són tan inabastables que no hi ha motius que facin evident de quins cal ocupar-se i quins cal deixar de banda. Però tot això demana temps, i en aquest sentit cal lamentar que les darreres retallades han resultat precisament en una menor disponibilitat de temps per al procés d'aprenentatge.
- L'aprenentatge s'ha de plantejar com un procés en el qual el professor acompanya l'alumne en el seu creixement personal. El mestre s'hauria de limitar a acompanyar a l'infant o al jove en l'aprenentatge a partir de vivències que li generin inquietud a l'alumne. I el coneixement ja el trobarà perquè avui dia ja és a l'abast de tothom. A diferència del que succeïa en el passat, el professor ja no té el monopoli del coneixement. D'altra banda, el creixement per mitjà de l'aprenentatge és un procés compartit, en el qual creixen tant l'infant o el jove com el professor. Això és especialment vàlid en l'ensenyament universitari, en el qual caldria fomentar molt més l'esperit crític, perquè és una forma de què el creixement sigui compartit. Idealment, el professor universitari també s'hauria de limitar a acompanyar a l'alumne, ajudant-lo a ser autònom, i ambdós haurien de créixer junts. I, portant aquesta idea a les seves últimes conseqüències, com que créixer és una vivència que no depèn d'un altre (com sí que en depèn l'aprovar o suspendre) hauria de ser el propi alumne qui decidís en quin moment està preparat per passar de curs.
- Les escoles haurien d'aprofitar més el que passa fora d'elles. Així com es parla de trencar la lògica jeràrquica entre professor i alumne, caldria trencar les parets de l'escola i fer que l'escola fos un recurs per a l'entorn alhora que l'entorn fos un recurs per a l'escola. Perquè l'educació és una cosa compartida, de tota la societat.
Tercer bloc. Nous coneixements, noves dinàmiques, educació emocional
Del tercer bloc vam aprendre que:
- L'educació emocional és transversal. Si ja és qüestionable que es pugui fragmentar el currículum en les diferents àrees del coneixement, en el cas de l'educació emocional és evident que cal donar-li presència en totes les activitats. L'educació emocional seria tot allò que s'aprèn de les emocions. I les emocions estan en qualsevol situació de la vida, així que la feina del professor en aquest sentit és recollir les oportunitats que se li presenten en cada moment i incorporar-hi l'aprenentatge emocional. A la universitat les emocions entren en joc quan l'aprenentatge és una experiència de coneixement personal. En aquest sentit, són molt profitoses les dinàmiques en què els casos pràctics precedeixen la teoria i obliguen a l'estudiant a construir coneixement a cegues. Però generalitzar-les requereix canvis amplis en les estructures establertes.
- És fonamental preservar la creativitat dels infants i transmetre'ls i fomentar la curiositat per saber i aprendre. En aquest sentit, és important que l'infant pugui aprendre a aprendre i que el professor ho faciliti. En el sistema educatiu imperant, la creativitat i la curiositat per aprendre es va perdent a mesura que l'infant avança cap a l'ensenyament secundari, però no a causa pròpiament de l'escola sinó a causa de les actituds dels adults. En aquest sentit, els professors d'educació secundària es troben amb la limitació que representa un bagatge pedagògic molt limitat.
- El més important no és què s'ensenya, sinó com. No obstant, si bé tothom va estar força d'acord amb aquesta idea, les diferències d'apreciació entre els diferents participants respecte què s'ha d'ensenyar i què han d'aprendre els alumnes van ser més notables que en altres qüestions. De fet, no hi va haver consens respecte la necessitat d'exigir als alumnes l'aprenentatge de determinats coneixements. Així mateix, alguns participants van considerar que la creativitat es desenvolupa sobretot en el camp de l'art i les emocions, mentre d'altres van estar d'acord en què la creativitat també pot estar molt present en àrees tradicionalment més pautades com les matemàtiques, la ciència o el llenguatge i que perfectament es pot abordar tot el coneixement des de la creativitat.
- L'ensenyament no hauria de ser directiu. Qui està aprenent ha de participar realment i activament en l'aprenentatge, i en el cas dels infants és fonamental que puguin tocar, perquè aprenen molt per mitjà de les mans com a procés previ a la conceptualització. El procés d'aprenentatge, de fet, hauria de ser personalitzat, de manera que cada alumne pugui connectar el que li interessa amb el que se li ofereix. El millor de tot és que la normativa escolar no fixa l'esquema docent imperant, només fixa l'horari. I, si bé hi ha un currículum que cal complir, aquest és prou obert com per a poder plantejar diverses formes per a que els infants aprenguin La llei no estableix com han d'aprendre. Si no hi ha més escoles que segueixin el principi de l'ensenyament no directiu és més per resistències al canvi que perquè la llei no ho permeti.
- En el nivell universitari, el professor només hauria de donar les eines per a què cadascú trobi el seu propi camí. Contràriament a aquesta idea, el plantejament actual segueix sent el mateix del passat, segons el qual el mestre té el coneixement inqüestionable i l'alumne ha d'aprendre el coneixement del professor de forma acrítica; sovint amb un procés de memorització - reproducció que només serveix per a fer exàmens sense que passat un breu temps en quedi res. El procés d'aprenentatge és molt més profitós si un pot aprendre d'allò que a un li interessa i ho fa d'una forma desestructurada, encara que això requereixi més temps que el mètode tradicional. Així els alumnes serien subjectes de l'aprenentatge en lloc de ser-ne simples objectes. També es va plantejar el mètode socràtic com a estratègia per a desenvolupar un aprenentatge a partir d'allò que emociona a cadascú.
- Cal un canvi, però hi ha moltes resistències per dur-lo a terme.Es tractaria de construir una nova forma de participació entre mestres i alumnes, però abans caldria trencar la idea encara molt estesa de què el professor està en una situació de poder i si no fos així el que hi hauria és descontrol. I en el cas de les universitats la resistència al canvi no ve només dels professors, sinó que els propis alumnes, en la seva majoria, també s'han acostumat al statu quo actual i rebutgen la idea d'un canvi. Però actualment alumnes i professors juguen un joc absurd en el que els alumnes estudien coses que no els interessen, en ocasions recorrent a la picaresca, i els professors avaluen d'acord a criteris que saben que són inapropiats.
Quart bloc. Nous espais educatius. Nous models de govern
Com han de ser els espais educatius per als nous models educatius? # Podem proposar un model alternatiu de govern?Finalment, amb el quart bloc vam saber què:
- En ben pocs casos l'arquitectura de les escoles respon a les necessitats reals de l'educació. En la majoria, l'arquitectura és el resultat de criteris econòmics i de rendiment de l'espai. I encara en alguns casos, el disseny és fruit de l'ego de l'arquitecte. Tota aquesta casuística hauria de ser substituïda per un disseny basat en una creativitat col·lectiva que tingués en compte els requeriments d'un ensenyament centrat en els infant i els joves i orientat a l'aprenentatge no directiu. No obstant, això sí que no és fàcil perquè els criteris que imposa el Consorci d'Educació i el que exigeix el Codi Tècnic de l'Edificació no van precisament en aquesta direcció.
- El nou model educatiu hauria de fonamentar-se en l'educació compartida, perquè, si bé existeix un aprenentatge individual, és fonamental la interacció i l'aprenentatge recíproc. Però això no és gens fàcil perquè va contra totes les estructures existents, que es basen en conceptes com homologació, acreditació, professió o educació segmentada. Caldria, per tant, que no només reflexionéssim sobre nous models educatius i de govern, sinó de quines serien les condicions que farien possible el canvi i el desenvolupament d'aquest nou model.
- En el canvi que cal fer hem de participar totes les persones i totes ens n'hem de fer responsables. I aquí, una vegada més, és d'aplicació la idea de què no podem seguir assimilant públic amb institucional. El sistema ens ha dut fins aquí i no sembla que ens n'hagi de treure. Els més rics han decidit que no pagaran impostos i tenen les capacitats necessàries per a fer-ho. I el sistema ha pogut trobar uns raonaments que li permeten argumentar que les estructures són democràtiques i que tots hi estem representats. Contra això, hem de trobar noves vies per per front al sistema, cadascú des del nostre lloc i assumint que l'administració i les institucions, els governs en definitiva, ja no tenen recursos per defensar allò que legítimament pertany a la comunitat. Com que l'administració no té recursos per seguir pagant els costos del serveis socials, no pot garantir el compliment dels drets que en depenen. I, en conseqüència, la continuïtat d'allò públic dependrà de què existeixi una comunitat disposada a defensar-ho. No obstant, això no vol dir que, subsidiàriament, la comunitat assumeix la responsabilitat que li correspon a l'administració i prou. La comunitat que defensa un bé té dret a participar de la gestió d'alló que ha defensat. Estem parlant, per tant, d'un model de gestió i de govern que comporten una redistribució del poder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada