els canvis reals són lents

A la xerrada d'ahir, l'Ada Colau va fer un interessant repàs de les activitats de la PAH, amb el que ens va explicar com s'articula un moviment social d'èxit com és el que ella representa. L'Ada va fer un discurs àgil i abundant en detalls, en el que no va voler atorgar-se més significació que la de ser portaveu de la PAH. Tant per les formes com pel contingut, en tot moment es va fer patent que estava parlant en nom de la plataforma i no en nom d'ella mateixa.

No obstant, sentint-la parlar, a ningú se li escapa que la intel·ligència i les habilitats comunicatives de l'Ada són una peça clau en la lluita que du a terme la PAH.

La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, PAH, es va constituir formalment al febrer de 2009, fa ja més de quatre anys. Però no va adquirir certa notorietat fins al moment en què va començar a aturar desnonaments de persones que no podien pagar la hipoteca del seu habitatge, al novembre de 2010. Els darrers mesos ha estat objecte d'especial atenció per part dels mitjans de comunicació, arran de la compareixença al congrés de l'Ada Colau per a presentar una Iniciativa Legislativa Popular que proposa un seguit de solucions jurídiques immediates al problema dels amenaçats per desnonaments.

Al llarg d'aquesta trajectòria, la PAH ha aconseguit tota una sèrie de victòries socials, algunes àmpliament conegudes i reconegudes. Però la història de la PAH comença molt abans de la seva constitució formal. De fet, és el resultat d'una experiència prèvia prou notable. L'origen de la PAH l'hem d'anar a buscar al 2006, a la iniciativa contra la bombolla immobiliària que es deia V de Vivienda,  més coneguda pel seu lema No tindràs una casa en la puta vida. Des d'aquest col·lectiu denunciaven, ja en aquell moment, l'existència d'una bombolla immobiliària i explicaven que tard o d'hora esclataria i que això tindria les terribles conseqüències econòmiques i socials que anys després hem viscut. Tot això contra el discurs oficial, i també de la majoria de la societat, que insistia en negar l'existència d'aquest problema.

L'experiència de V de vivienda va fer veure als seus impulsors la necessitat d'organitzar-se millor i actuar d'acord a una estrategia planificada, atès que amb aquella iniciativa no van aconseguir res més que certa visibilitat social. Així és com el següent pas ferm va ser preparar, durant l'any 2008, la constitució de la PAH, amb una clara visió estratègica que combina grans objectius a llarg termini amb petits objectius més quotidians que resolen problemes urgents. Els punts claus de l'estratègia de la PAH són:

• Estratègia multinivell. El pla d'objectius de la PAH no es limita a fixar uns objectius maximalistes que requeriran d'accions a llarg termini per a veure's acomplerts, sinó que complementa aquests amb objectius de curt termini, i sovint menys ambiciosos, que resolen problemàtiques que requereixen d'una resposta immediata.
• En el llarg termini, la PAH du a terme diverses accions que solucionin els problemes d'arrel. Així, intenta incidir en la política, du a terme accions judicials (fins i tot internacionals), força les administracions a posicionar-se davant els problemes, interpel·la sectors professionals relacionats amb l'habitatge  i s'ocupa de projectes legislatius que garanteixin el respecte al dret a l'habitatge i possibilitin l'aturada dels desnonaments per la via legal. Es tracta de garantir que l'habitatge compleixi la seva funció social servint per al que ha de servir, no per a especular. 
• En el curt termini, la PAH impulsa mecanismes d'autotutela del dret a l'habitatge per solucionar l'emergència social. Dit d'una altra manera, mira de que les persones donin resposta al problema de l'habitatge i dels desnonaments per elles mateixes, al marge del que fixen les autoritats. Aquests mecanismes inclouen en primer lloc la negociació amb les entitats financeres creditores de les hipoteques, amb l'objectiu de trobar solucions pactades. Però sovint aquestes entitats fan ús de la seva força i dels privilegis que els atorga la llei, arribant a l'inici de l'execució del desnonament. I com que la lluita contra lleis injustes no deixa gaires alternatives, llavors entra en joc la desobediència civil. Desobediència en forma de campanyes que la PAH promou i en les quals participa activament, com la campanya Stop Desnonaments per a evitar el denonament (ho han aconseguit en més de 600 casos) o la campanya en què s'ocupen pisos buits que estan en poder de les entitats financeres (ja ho han aconseguit en més de 10 edificis).
• L'empoderament. Les persones amenaçades per un desnonament es troben en una situació que els afecta a tots els nivells. No és un problema econòmic, sinó que va molt més enllà, perquè la llar és condició necessària del projecte de vida i, per tant, si aquest dret es veu amenaçat és tot el projecte vital el que està compromés. La societat capitalista, que no és només un model econòmic sinó també social (psicològic, emocional, cultural), ha estigmatitzat la pobresa promovent com a valors la competitivitat, l'individualisme i l'acumulació de propietats. Com a resultat de tot això, les persones amenaçades per un desnonament  tenen l'autoestima sota mínims. Són gent menyspreada que s'avergonyeix de la seva situació. I aquest va ser el principal problema, imprevist, amb el que es va haver d'enfrontar la PAH, perquè amb gent devastada emocionalment era molt difícil dur a terme la lluita. La solució ha estat generar espais col·lectius, en els que l'individu s'adona que no es troba amb un problema exclusivament seu sinó que és un problema col·lectiu, resultat d'una estafa. De retruc, amb aquests espais col·lectius aquell que ja ha aprés pot ajudar als que venen al darrera. L'assessorament que fa la PAH, per tant, no es fa amb un caràcter assistencial i personalitzat sinó que el que es fa es dotar a cada persona, però col·lectivament, de recursos per a que pugui dur a terme la seva pròpia defensa. És així com la gent recupera la seva autoestima i és probablement aquesta la major victòria de la plataforma i la raó del seu èxit.
• Combat contra la desesperança. Els amenaçats per un desnonament s'enfronten al poder econòmic, l'adversari més poderós que hi ha avui en dia. I el discurs oficial incentiva de manera interessada la idea de què no hi ha alternativa, estenent el sentiment de què no hi ha res a fer. És un discurs que al poder li interessa molt, perquè així fan creure que moure's no serveix de res. La plataforma ha contrarestat aquest discurs amb totes les seves accions i fent notar a la gent que en cap cas no es quedarà al carrer.

Aquest plantejament multinivell i estratègic és necessari, de fet, perquè, amb paraules de l'Ada Colau, vivim en una democràcia segrestada. Els partits majoritaris tenen una relació amb les entitats financeres que no és lliure, perquè han contret deutes amb elles i en depenen econòmicament. I en conseqüència no podem esperar que els governs responguin, si més no de manera immediata, a peticions que no vinguin del poder econòmic.

Al torn de preguntes i comentaris van sorgir més qüestions, de les quals en destaquem les següents:

• Podem seguir lluitant legalment amb el marc constitucional actual? Segons l'Ada, el més important de les iniciatives populars no són els resultats sinó el procés. Amb l'ILP, actualment menyspreada pel govern central, la plataforma ha crescut molt, ha augmentat la seva visibilitat i s'ha pogut articular amb altres organitzacions. Hi ha hagut un aprenentatge molt útil per a solucionar el problema del model de fons. Es tracta d'anar fent passos sense perdre de vista l'objectiu final.
• Com creus que podem actuar des de les escoles? Es tracta de buscar maneres de donar resposta a les necessitats i organitzar-se. És important però no suplir les obligacions de l'estat amb el nostre treball i fer-ho d'una manera silenciosa. Del que es tracta no és de no provocar conflicte, perquè llavors el problema no es visualitza.
• Sembla que als polítics la veu dels moviments socials els entra per una orella i els surt per l'altra. No és cert. Els polítics tenen por. I es troben amb discrepàncies internes que porten als liders a confiar més en els votants que en la pròpia militància. Les entitats financeres també tenen por, perquè ja s'ha generalitzat la idea de què són responsables de la crisi. Hem de tenir en compte que els canvis reals són lents. En aquest sentit també ens ha fet mal el capitalisme, perquè sembla que per a tenir èxit calgui una immediatesa dels resultats, quan no és cert.

Fotografíes d'Albert Armengol. Text de Joan Quílez.