deute, retallades i educació a tres bandes

La segona xerrada del dilluns va tenir tres protagonistes: la Sònia Farrés, el Marc Casanovas i l'Ainoa Alanís, tots tres vinculats al món de l'ensenyament públic. Amb ells vam parlar del deute públic i de les retallades en educació.

La Sònia Farrés, de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD),  ens va explicar el mecanisme que hi ha al darrera del deute. Uns pocs conceptes molt senzills però molt reveladors. Com tots els deutes, el deute de l'estat té uns periodes de venciment. Però, a diferència del que passa correntment amb els deutes, el deute de l'estat no es paga mai sinó que, arribats al venciment, es refinancia. En el moment de refinanciar, l'estat ha de renegociar amb els seus creditors les condicions del deute. I quan els creditors - els bancs - apliquen al deute un interés més alt que el que hi havia fins llavors, és quan l'estat ha de fer retallades en els seus pressupostos. Aquesta mecànica que permet que els estats no liquidin mai els seus deutes explica que Espanya tingui un deute d'uns 4 bilions d'euros, quantitat que és equivalent a quatre vegades el PIB de l'estat o, el que és el mateix, la capacitat neta de producció econòmica d'Espanya durant quatre anys. L'origen del deute del conjunt d'Espanya es distribueix segons la gràfica següent (20% deute familiar, 17% deute públic i 63% d'empreses privades).

Amb aquestes dades a la vista, queda clar que les retallades són una socialització d'un deute que en realitat és privat. D'alguna manera, és una coartada dels poders per fer creure a la població que els diners han desaparegut i que tots en som responsables. No és que no hi hagi diners, és que els que hi ha no es destinen als serveis públics que s'haurien de destinar.

A la PACD, a la qual pertany la Sònia, consideren que les retallades no solucionen res i que vincular-les al deute és una manipulació. Des de l'Auditoria, amb el lema No devem, no paguem defensen i promouen el repudi del deute; i no només a Espanya sinó a tota Europa. La Sònia ens va explicar casos com els d'Islàndia, àmpliament conegut, i el de l'Equador; països que van sortir de la seva situació de crisi amb un procés d'auditoria del deute o el no pagament d'una part del deute il·legítim. En aquest sentit, i segons s'explica al web de la PACD, el dret internacional considera il·legítim un deute si procedeix de prèstecs que, per com van ser concedits, gestionats i en allò que financien, de forma directa o indirecta, atempten contra la dignitat de la vida i dels ciutadans i posen en perill la convivència pacífica entre els pobles.

La PACD també combina, igual que la PAH, accions a llarg termini (per repudiar el deute i desmuntar el sistema) amb accions a curt termini (vincular lluites i empoderar la gent aclarint els termes en que es descriu l'economia, que són intencionadament complicats). L'Auditoria lluita per la transparència de l'administració i la depuració de responsabilitats, treballant per demostrar la il·legitimitat del deute i les retallades i, si fos possible, la seva il·legalitat.

El Marc Casanovas, de Marea Groga i l'Assemblea d'interins, ens va proposar una reflexió al voltant del consumisme i la seva incidència en l'educació. Ens va explicar que a Europa estem canviant el sistema educatiu cap a un model que ens aproxima al dels Estats Units, i tant el projecte de la LOMQE (la coneguda com a llei Wert) com la llei d'educació catalana (12/2009, del 10 de juliol) van en aquesta direcció, que no és altra que la de desvirtuar el caràcter públic de l'educació i limitar-hi la participació de la societat. El model educatiu actual als Estats Units va néixer arran de la crisi dels anys 70, que va ser una crisi del model de creixement consumista. En aquell moment els estaments del poder van impulsar un canvi en l'educació per tal de limitar la participació de la comunitat educativa en la gestió dels centres i així convertir els pares i alumnes en simples consumidors. Una estrategia manipuladora que promou l'educació per competències i l'economia de centres i, en conjunt, el model de societat consumista que tant afavoreix als qui controlen el capital.

En Marc també ens va parlar de la necessitat de trobar espais per a organitzar-se, recordant que el moviment del 15M en el seu moment va ocupar uns espais que precisament eren propis del consumisme, les places. Uns espais que són genuïnament públics però després d'aquell moment ja no podem ocupar amb la mateixa llibertat.

En darrer lloc, l'Ainoa Alanís, de l'Assemblea de Filologia de la UB, ens va explicar la situació econòmica de l'educació universitària. I, en síntesi, ens va pintar un panorama proper a una privatització de l'educació, amb universitats endeutades, alumnes que s'han d'endeutar per poder pagar els estudis i on les universitats que obtinguin millors resultats seran les que obtindran més finançament. Un discurs que encaixa amb el que ens explicava el Marc sobre el sistema educatiu dels Estats Units, que exigeix que l'alumne que vol cursar estudis universitaris ho faci demanant un préstec que haurà de tornar en finalitzar els seus estudis, quedant l'individu lligat al sistema consumista de bon començament. Amb les darreres pujades de taxes ja no hi ha un accés democràtic a la universitat i es passa d'una universitat de masses a una universitat-empresa. Per tot això, les universitats viuen actualment immerses en mobilitzacions d'estudiants i de professorat (ocupació del rectorat de l'UPC, tancada de 150 estudiants a l'UAB, previsió d'aturada de l'aprovació dels pressupostos de l'UB i interpelació a autoritats a l'UPF que va acabar amb un desallotjament per part dels mossos).

Els nostres tres convidats van acabar animant-nos a continuar amb la iniciativa #encantsenlluita, malgrat la dificultat l 'esforç evident que impliquen accions d'aquesta mena, organitzant-nos i delegant responsabilitats per no eternitzar debats. Si no fem res, ens van advertir, les agressions als nostres drets aniran a més i la sortida de la situació de crisi serà desembocant en un model anglosaxó, del qual ja en coneixem els inconvenients. Amb l'agreujant de què les autoritats podran tenir l'excusa de què el model Europeu és el que ens va portar a l'actual situació de crisi. I no hem de sucumbir al discurs oficial de la crisi, que va començar dient-nos que havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats i ara s'esforça en fer-nos creure que no hi ha res a fer. Hi ha moltes coses a fer i fins i tot en el dia a dia, com per exemple evitar els circuits consumistes recorrent a cooperatives de consum o la banca ètica.

Fotografies d'Albert Armengol. Text de Joan Quílez.