25.4.13

tot estava per fer i tot era possible

La segona xerrada d'ahir va tenir com a protagonistes cinc avis de nens de l'escola dels Encants; algun d'ells vinculat professionalment al món de l'educació. Van començar per explicar-nos les seves històries en relació a l'educació. Històries d'iniciativa social i de protesta, de vagues i de participació ciutadana.

Entre d'altres coses, la Maria Rosa Bruguera, el Marçal Tarragó, l'Elisenda Guarro, el Jaume Oriol i la Carme Sánchez ens van parlar de la història del CEPEPC, el Col·lectiu d'Escoles per l'Escola Pública Catalana. El CEPEPC va ser un precedent amb iniciativa privada, dels primers anys 70, del model educatiu de la nostra escola, amb un sistema que llavors anomenaven escola activa. Era un col·lectiu que va impulsar la creació d'una sèrie d'escoles catalanes, laïques i progressistes, en les quals la titularitat era dels pares. Tota una excepció en el panorama educatiu del franquisme. Ens van parlar també de vagues i tancades en defensa de l'educació pública, com les que es van produir els anys 1976 (guarderies gratuïtes per a tothom) i 1988. I del procés de transformació de nombroses escoles privades en escoles públiques; un procés en el qual la participació de les famílies va ser fonamental.

Les dels avis de l'escola són històries que van tenir el seu punt crític durant els anys 70 i part dels anys 80, en plena transició espanyola. Històries d'una època d'entusiasme desbordant, de participació ciutadana intensa i marcada per la idea de què el millor encara estava per venir. Una situació, lamentablement, molt diferent a l'actual, en la qual moltes coses estan ja fetes i veiem, impotents, com els qui ens governen avancen en la direcció de destruir-les. Tal com van assenyalar els nostres convidats, és lamentable que els darrers canvis que s'estan impulsant des del govern retornin l'escola, en alguns aspectes, al que era fa quaranta anys.



Després de les xerrades inicials, de cada un dels avis, es va generar un debat intens i molt fructífer, amb moltes qüestions per a la reflexió i algunes conclusions:
  • L'escola pública és l'única que pot garantir la cohesió social, però actualment pateix d'un problema d'integració. Alguns centres acullen en la seva majoria a immigrants o fills d'immigrants, situació que no fomenta la cohesió social sinó tot el contrari. Són centres en que aquesta majoria forània es retroalimenta perquè els pares matriculen els seus fills en col·legis on es troben amb gent que els resulta culturalment propera. I com que no existeix cap política que miri de contrarestar aquesta tendència s'acaben formant situacions de gueto.
  • Es bó conèixer el model educatiu finlandés, però hem d'anar en compte amb no fixar-nos objectius massa ambiciosos que ens generin frustració si no els aconseguim.
  • Cal treballar per a que l'escola pública sigui un model de qualitat. Actualment hi ha massa gent que tria l'escola pública perquè econòmicament no té altra opció.
  • La professió del mestre està socialment molt poc valorada, cosa que no pot ser en cap cas positiu per a l'escola pública.
  • La gestió de les escoles hauria d'estar lligada a l'administració municipal, que és l'administració més propera al ciutadà.
  • La participació dels pares en l'educació a l'escola és fonamental. No és que hagin de dirigir l'escola ni fer la feina dels mestres, però han de tenir moltes idees al respecte i estar al costat del projecte educatiu.
  • Accions com #encantsenlluita són cada cop més importants i són una forma de fer política.
  • La ideologia neolliberal i el model educatiu que implica respon exclusivament als interessos de la banca, les grans empreses i els polítics que estan al seu servei, i només pot donar lloc a una societat estratificada en classes socials majoritàriament hermètiques.
Fotografies i text de Joan Quílez.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada